29/11/03 - Diari AVUI

MICROSCOPI

Magisteris que s'ignoren (I)

Són compatibles la ciència i la religió? La resposta dels científics contemporanis és molt variada, des de postures clarament atees com la de Richard Dawkins fins a l'agnosticisme de Stephen Jay Gould, passant per la visió d'Edward O. Wilson, que considera que la religió va sorgir com un més dels fenòmens que deriven de l'evolució.

Sir Alistair C. Hardy fou un biòleg marí de reconegut prestigi; pioner en l'estudi del plàncton marí, participà en la famosa campanya antàrtica del vaixell oceanogràfic Discovery en la dècada de 1920, va inventar el registrador continu de plàncton, que fa 50 anys que dóna valuosa informació, i estudià la dieta de l'areng, peix fonamental en les xarxes tròfiques de l'Atlàntic europeu. Jo vaig interessar-me per la biologia marina a través dels seus llibres dels anys cinquanta, magníficament il·lustrats per ell mateix, The Open Sea I: The World of Plankton i The Open Sea II: Fish and Fisheries.

Quan es va jubilar (el 1960) de la seva càtedra de zoologia d'Oxford, Hardy va canviar totalment el seu objecte d'estudi, i es va dedicar a la religió. El 1968 va fundar la Unitat de Recerca en Experiència Religiosa i durant gairebé dues dècades va recollir tots els testimonis que va poder aplegar (més de sis-cents) de diferents persones i credos sobre la manera com aquestes vivien i entenien la seva religió. No és aquest l'únic intent d'explicar el fet religiós des d'una perspectiva científica, ni l'únic cas d'interès tardà per les coses espirituals per part d'homes i dones que han consagrat tota la vida a la ciència, però més sovint pren la forma del capítol final d'un llibre que pretén explicar el funcionament de l'univers, de la vida, de l'evolució, de la nostra espècie o tot alhora.

Per exemple The Seven Mysteries of Life. An Exploration in Science and Philosophy (1981), de Guy Murchie, segueix aquesta pauta: autor granat que, al final de la seva vida activa, explica el món amb la seva complexitat i perfecció, tal com ell l'interpreta, amb abundants manlleus a la física, la química, la biologia i la filosofia, tot prou coherent i ben travat des del punt de vista científic. Però el darrer capítol del llibre canvia de registre i és una confessió de creient que, amb arguments ben diferents dels científics que han permès bastir les sis-centes pàgines prèvies, conclou que tota aquesta meravella no pot existir sense un Déu creador. Creença que respecto, però que està tan fora de lloc en un llibre que empra la ciència per explicar el món com ho seria acabar un llibre de receptes de cuina amb una sèrie d'invocacions als lars per tal que vetllin perquè no se'ns talli l'allioli o se'ns cremi el suflé.

Una aproximació més coherent és la que féu el malaguanyat Stephen Jay Gould en diferents textos, en especial en Ciencia versus religión. Un falso conflicto (Crítica, 2000). La seva tesi és que ciència i religió són magisteris que no se superposen, perquè cadascun té el seu àmbit d'actuació i expertesa (en les seves paraules: la ciència estudia com és el cel, i la religió, com anar-hi), de manera que no han de entrar en conflicte. (És segur que en aquesta postura intel·lectual hi influí molt la seva lluita contra els creacionistes, defensors d'una mal anomenada "ciència" de la Creació que interpreta de manera absolutament literal la Bíblia, amb tots els seus ensenyaments valuosos, però també amb totes les seves incongruències i barbaritats.) Gould, que es declarava agnòstic, era tanmateix un home religiós i respectuós amb les creences del seu grup familiar (era jueu) i del seu entorn social (la classe mitjana culta americana), i els seus assaigs i llibres traspuen valors ètics que no trobem en altres assagistes científics.

Aquest és el cas de Richard Dawkins, que fou un crític sever de la manera com Gould entenia i explicava l'evolució biològica al gran públic; alguns comentaristes han volgut veure en l'agra polèmica entre Stephen Jay Gould i Dawkins més la topada entre dues concepcions radicalment diferents del món (l'atea confessa de Dawkins i l'agnòstica però religiosa de Gould) que entre dues maneres diverses d'entendre l'evolució.

Un altre gran naturalista, Edward O. Wilson, que a la seva ingent labor com a mirmecòleg ha afegit el regal de grans llibres, entre altres sobre l'organització social d'animals i persones (Sociobiología. La nueva síntesis. Omega, 1980) i sobre la protecció de la biodiversitat (La diversidad de la vida. Crítica, 1994; El futuro de la vida. Galaxia Gutenberg, 2002), va escriure un text fonamental per entendre la unitat del saber: Consilience. La unidad de conocimiento (Galaxia Gutenberg, 1999). En ell defensa de manera apassionada la consiliència: la unificació del coneixement i de les diferents disciplines científiques, és a dir, entre les ciències humanes, les naturals i les socials.

Quan aborda el significat de la religió, Wilson es reconeix empirista científic enfront dels trascendentalistes religiosos; per a ell la religió hauria sorgit com un més dels fenòmens culturals i socials que deriven de l'evolució de la nostra espècie, des d'un homínid primitiu a un ésser humà pensant. La necessitat d'un líder, millor si és mascle, que és evident en molts dels mamífers socials amb els quals compartim bona part del patrimoni genètic i de comportament, hauria generat la figura del Déu, posteriorment reforçada per mites, litúrgies i textos sagrats. Així, "la ment humana va evolucionar per creure en els déus. No va evolucionar per creure en la biologia. L'acceptació d'allò que és sobrenatural transmeté un gran avantatge durant la prehistòria, quan el cervell evolucionava", mentre que la biologia "es desenvolupà com a producte de l'edat moderna i no està subscrita per algorismes genètics". I segueix la proclamació de la dura i "incòmoda veritat": que "les dues creences no són objectivament compatibles. En conseqüència, aquells que anhelen alhora la veritat intel·lectual i religiosa no obtindran mai ambdues de manera completa".

Aquesta visió pot ser considerada, alternativament, com una extensió de la teoria sociobiològica a la religió o com el rebuig d'un antic baptista del sud (una de les sectes literalistes esmentades), que descobrí en la seva infància les meravelles de la natura i l'evolució, enfront de la rigidesa de la norma bíblica, com el mateix Wilson explica en el pròleg de Consilience. Conclou que l'ètica i la religió són encara massa complexes per poder ser explicades adientment per la ciència, però que tenen una base biològica i evolutiva més gran del que fins ara admetien els teòlegs. Ambdues hauran de completar-se i complementar-se mútuament.

17/01/04 - Diari AVUI

MICROSCOPI

Magisteris que s'ignoren (i 2)

La ciència es basa en l'observació i l'experimentació, guiats per la raó. La religió es construeix sobre un conjunt de creences revelades per la divinitat. Si hi ha conflicte entre el que la ciència sap i el que la religió creu, és aquesta última la que ha de cedir.

El darrer dels savis convertits en intel·lectuals que s'interroguen sobre la ciència i la religió que vull glossar, tot continuant el meu darrer article (29-11-2003), és Christian de Duve, premi Nobel de medicina i fisiologia del 1974 (que compartí amb A. Claude i G.E. Palade, per descobriments sobre l'organització estructural i funcional de la cèl·lula). De Duve ha publicat diversos llibres de divulgació sobre la vida i l'evolució (dels quals recomano els dos magnífics volums de La célula viva, Prensa Científica, 1988); el darrer d'aquests llibres, també molt recomanable per la síntesi que presenta sobre la vida en evolució, Life Evolving. Molecules, Mind, and Meaning (2002), sortirà molt aviat publicat a casa nostra.

Belga i anglès, nascut en una família catòlica i professor durant molts anys de la Universitat Catòlica de Lovaina i de la Rockefeller de Nova York, De Duve fa un repàs en aquest llibre dels darrers coneixements sobre la vida, el seu origen i evolució, l'aparició de l'espècie humana, l'evolució de la ment, la vida a la resta de l'univers, el futur que ens espera. I el conflicte entre la ciència i la religió.

El darrer capítol del llibre planteja la terrible pregunta: ¿I què hi pinta, Déu, en tot això? De Duve explica que ja no pot seguir fent el que va fer durant tota la seva vida acadèmica: deixar de banda les implicacions que els descobriments de la biologia moderna suposen per a la idea de Déu i per a la religió, i que com a científic deu un respecte a la veritat que està per sobre de qualsevol altra consideració. De Duve recorda que ciència i religió parteixen de premisses completament diferents: "La ciència es basa en l'observació i l'experimentació, guiats per la raó. La religió es construeix sobre un conjunt de creences [...] revelades per la divinitat i [...] amb la garantia addicional de la infal·libilitat dels guardians de la fe. Les dues actituds intel·lectuals són tan absolutament irreconciliables que només poden coexistir [...] ignorant-se mútuament. [...] La majoria dels científics se les arreglen sense religió. El contrari [...] no és cert, perquè les aplicacions pràctiques de la ciència són arreu i no poden ser ignorades per la religió, encara que només fos pels molts problemes ètics que plantegen".

Malgrat aquesta incompatibilitat, el diàleg entre ciència i religió és més necessari que mai: la ciència està canviant el món i, sobretot, està capgirant la idea que tenim de la natura. Però aquest diàleg no es pot fer d'igual a igual, assolint un compromís a mig camí, perquè "no es tracta d'un conflicte polític o ideològic, sinó del respecte a la veritat. En allò que ha demostrat de forma convincent, la ciència no pot fer cap concessió. Si hi ha conflicte entre el que la ciència sap i el que la religió creu, és aquesta última la que ha de cedir".

A continuació, De Duve repassa "el que la ciència sap" i les implicacions per a la religió: la vida és una manifestació natural de la matèria i no cal cap principi vital per explicar-ne l'aparició: "La vida és part de l'univers; és una manifestació normal de la matèria i obeeix les lleis de la matèria". Tots els éssers vius, "inclosos els éssers humans, són descendents d'una única forma ancestral, de la qual han heretat totes les seves propietats compartides bàsiques". Però això no és acceptat de manera general pels cercles religiosos. Com tampoc ho és el fet que la vida va aparèixer de manera natural, per acció únicament de lleis físiques i químiques, sense necessitat "d'una intervenció divina especial per instil·lar vida a la matèria". (Sense necessitat vol dir que una tal intervenció, a més d'improbable segons el que avui se sap, és innecessària.)

El fet mateix de l'evolució biològica, acceptat per l'Església catòlica (tard, però finalment el 1996), sembla que és aplicat per aquesta únicament als éssers vius, amb excepció de l'home, que, com ens recorda sovint, fou creat a imatge de Déu i amb una ànima immortal. Per a l'Església catòlica (entre d'altres creences) hi ha una assimilació ànima-ment que implica, explícitament o implícita, un hiatus en la seqüència evolutiva: fins al moment de l'hominització (que no és definible de cap altra manera que no sigui per la capacitat de pensar), actuava l'evolució orgànica; en el precís instant que s'arriba a l'Homo sapiens, l'evolució de la matèria deixa pas a la de l'esperit. La ciència moderna, ens recorda De Duve, no accepta la separació entre matèria i esperit, i considera que aquest (és a dir, la capacitat de raciocini) apareix a conseqüència de l'augment enorme (però gradual) de les inteconnexions neuronals de l'escorça cerebral en algun moment de l'evolució de la nostra espècie.

No cal dir que la ciència no reconeix la possibilitat de vida després de la mort (la qual cosa posa en entredit la resurrecció el dia del Judici Final). L'Església no sap què dir davant de la possibilitat que hi hagi vida (i potser vida intel·ligent) en altres planetes; si es confirmés, caldria revisar la idea mateixa del Pecat Original; i d'aquest en deriva la Redempció, que sense Pecat Original no té sentit. De Duve remarca que diferents ensenyaments de la religió (ell es refereix fonamentalment a la cristiana) són clarament incompatibles amb els descobriments de la ciència moderna. La via a seguir és la mateixa que va obligar a acceptar, si us plau per força, la posició marginal i no central de la Terra dins l'univers i l'evolució biològica, entre altres veritats que, en algun moment, l'Església negava: "Les religions han de revisar les seves escriptures i posar-les de conformitat amb la ciència moderna".

Però el premi Nobel arriba a una conclusió sorprenent: les religions són antigues, estan ben arrelades i acompleixen funcions socials importants; la nostra espècie és crèdula i segurament la necessitat de creure és un producte més de l'evolució. Per això no s'han d'abandonar les religions: "Cal que es desempalleguin de creences mítiques, declaracions irracionals, ensenyaments obscurantistes, rituals màgics, afirmacions de legitimitat superior, xantatge moral, [...] crides a la violència. Depurades d'aquests abillaments, però conservant el seu caràcter sagrat, han de ser recolzades i salvaguardades per tal que ens ajudin a contemplar el misteri, a respectar els preceptes ètics, a celebrar les festivitats, a compartir les alegries i les penes, a suportar les calamitats". Heus aquí un gir copernicà..., però de 360º.