EL MÓN DIGITAL

Una de les principals revolucions del segle XX és el trànsit del món analògic al món digital, un canvi silenciós i accelerat que ha transformat la percepció de la realitat a les acaballes del mil·leni.

L’analogia és el mètode que ha permès de comprendre el món físic i que ha facilitat la interacció entre la persona humana i la realitat que l’envolta.

Un exemple pràctic de l’analogia és el clàssic rellotge: les busques caminen a mida que transcorre el temps; s’estableix una analogia entre dues magnituds, la velocitat i el temps. Al començament de la dècada dels anys setanta van aparèixer al mercat els rellotges digitals, on no es manifesta cap analogia física sinó que se substitueix per uns dígits que informen de l’hora. (Potser el bon gust dels dissenyadors ha afavorit el predomini dels rellotges tradicionals, en detriment dels rellotges numèrics).

Un altre exemple de l’aplicació del mètode analògic és la definició de les diverses i successives unitats de mesura que ha fet servir la humanitat. Per exemple, la polzada, el peu, etc. Els científics necessiten afinar els càlculs i, així, la principal unitat de longitud, el metre, es defineix des del 1960 com el producte d’un coeficient per la longitud d’ona d’una determinada radiació d’un particular isòtop de l’àtom de criptó i en unes condiciones concretes. La precisió, en aquest cas, allunya l’individu de la realitat. L’experiment és certament reproduïble en un laboratori però, des d’un punt de vista macroscòpic, la definició de la unitat mètrica està molt lluny de la percepció immediata.

Finalment, hi ha una notable diferència entre escriure un text amb una màquina d’escriure i redactar amb un programa d’ordinador. En el primer cas, és fàcil d’entendre perquè surten les lletres impreses, tot es redueix a un mecanisme visible i fàcil de comprendre. Amb els editors de textos, en canvi, es veu el resultat però el "mecanisme" és invisible.

Els canvis tecnològics dels últims 100 anys han tingut una acceptació cada cop més ràpida. Com a exemple, primer va ser la llum elèctrica. Després, el telèfon, que va trigar a consolidar-se com a element domèstic. La televisió, en canvi, va arrelar més de pressa. Finalment, la informàtica i la connexió a la xarxa d’internet experimenten una taxa de creixement inimaginable fa només deu anys. Tots aquests canvis tenen una relació directa amb el nou entorn digital.

Una conclusió d’aquest canvi revolucionari és que la realitat no s’entén, perquè no es veu. No es tracta d’un salt quantitatiu sinó qualitatiu, s’ha alterat el contacte amb el món i, per tant, la possibilitat d’entendre’l.

Una extrapolació d’aquesta conclusió condueix cap a una interpretació de la bogeria del món actual, de la bogeria en un sentit ampli del terme. Potser la gent es trastoca perquè no entén el que passa; i la gent no ho pot entendre perquè senzillament no ho pot veure. En conseqüència, es genera un nou grau de violència (en l’àmbit urbà occidental), desconeguda en altres temps. És obvi, però, que aquest fenomen no és l’únic responsable d’aquesta violència.

Les noves tecnologies digitals promouen l’individualisme i la solitud. En la majoria d’activitats humanes, en el camp laboral, domèstic i artístic, hi ha actualment un intermediari digital. La "realitat virtual" substitueix el contacte físic, real, entre les persones.

El sistema (el poder fàctic) segurament en treu profit de la revolució digital. Després dels moviments ideològics que han traumatitzat el segle (feixismes, totalitarismes, dictadures, democràcies controlades), el paradigma digital actua en silenci i permet un control de l’individu a distància. Amb una diferència amb respecte als moviments de control anteriors: en el context digital, l’individu no sap contra qui o contra què s’ha de rebel·lar. Aquesta impotència genera ràbia i violència.

A la pregunta de si cal renunciar a l’avenç tecnològic, probablement cal respondre que no. El món actual seria inimaginable sense la informàtica, cada fita assolida en l’entorn digital és un punt sense retorn.

Alternatives: Segurament falta el que ha faltat sempre, espiritualitat, llibertat i saviesa, però deslligades de les religions, de la política i de les ideologies.    

Lluís Compte

Barcelona, Octubre 1999